DuodaÉs temps de cuidar-me. És temps de descansar. És temps de gaudir amb les persones que estimo. És temps de dir- si em ve de gust-: “No tengo el chichi pa’ farolillos.”

Després de dos intensos anys he acabat el Màster d’Estudis de la Diferència Sexual de DUODA. (Universitat de Barcelona). Durant aquest període m’he sentit de moltes maneres, però es tracta de transmetre-us com creixia una llavor de voler-ne saber més, una llavor que m’ha fet navegar internament per les cavitats de l’esperit.

He llegit molt, però he escrit encara més. No ho dic per una qüestió numèrica, sinó per l’impuls creatiu de posar en paraules allò que dormia dins meu i que volia desvetllar. Li he posat noms bonics i no tan bonics, però li he donat forma i ho he compartit, i compartir és un regal de la nostra diferència sexual.

Aquest espai virtual ha canviat molt gràcies al viatge que vaig començar amb Duoda. Resumint, primer, ara l’escric en la meva llengua materna, el català, la llengua que com va dir Chiara Zamboni al seu llibre “La lengua materna entre el límite y la apertura infinita.”

<<La llengua materna se da cuando hay palabras afectivas que arrastran consigo todo un mundo y nos hacen sentir el gusto y el sentido de la vida.>>

Segon, he procurat canviar l’estil de redacció anant més enllà de l’anunciació dels fets. Involucrant-me en les paraules i les fotografies, aportant la meva visió i comentaris de manera més sentida. Un esforç emocional de deixar brollar l’escriptura femenina on hi ha més felicitat en l’acció de teclejar.

Volia compartir amb vosaltres un fragment del meu treball d’investigació. Un treball versat en reflexionar sobre el temps en femení. El temps en el què transito. La investigació es titula “L’el·lipsi subversiva i la ubiqüitat femenina”. El títol sona enrevessat, però parlo d’aquell espai en blanc, lliure, propi que necessitem per refer-nos i sortir de l’engranatge que ens roba l’ànima. Un espai amic que és dins nostre per fer-nos costat quan sembla que només agafem aire però no el podem deixar anar.

Us deixo amb el fragment del treball i us convido a respirar conscientment i a mirar el cel durant 5 minuts, si és que teniu temps…

<<Cos “wearable computing” per treballar més i més. I el temps mort? El temps de pausa, de recuperació? Vol el temps ésser gestionat? No vull una camisa de força en forma de tic-tacs, ni unes calces amb GPS. Tinc por de l’ociositat. Pànic al sofà sense propòsit o llistes d’objectius! La mandra és un pecat capital. Els Currículums no contemplen la mandra, la mandra no produeix, no és frenètica. És de mala educació badallar, estirar-se. Visca la nyonya! Però la magnificència de la droperia no agrada.

L’economia no entén que l’esforç continu no té relació amb la felicitat, però cal donar temps al temps. El sistema atrofia la capacitat que tenia de pensar per mi mateixa. L’ocupació total del temps és un verí pel meu esperit. M’han venut una gàbia i l’he comprada, amb la suor del meu front i el flux del meu desig. “¿Dónde está la bolita?”

Em pregunten si a les vacances he carregat piles… És que sóc un aparell electrònic? Sí, m’estic regenerant, perquè he arribat a l’agost exhausta, desfeta, amb pellofes, crostes i crostetes. Descansar no és només dormir, és també dormir desperta on el món dels somnis, de la creativitat, sura a la superfície perquè pugui servir-me d’allò que em nodreix l’ànima. L’activitat pot ser un plaer o una culpa. Segons la Viquipèdia, on acabo de buscar la paraula “diumenge” diu que <<Durant la Revolució Industrial es va intentar eliminar el diumenge com a dia de descans. Amb la incorporació de les màquines, el capitalisme i el concepte de productivitat van impulsar que a l’Enciclopèdia Francesa del segle XIX la definició de diumenge fos un dia que s’hagués de treballar per contribuir a l’enriquiment de tots>>

I és que impera una guerra contra l’avorriment, a favor de la distracció massiva, perquè mentre estem distretes no ens organitzem. Necessitem un dejú laboral i repartir la feina que tenim entre les persones que no en tenen, per treballar menys hores i poder gaudir de les coses importants de la vida.>>

Heloïse

90 entrades per celebrar que estic “vivita y coleando”. Un nou post per agrair les professores de Duoda la seva determinació i cura, el seu agafar-te i deixar-te anar, la seva pausa i la seva vitalitat. Agrair el regal de deixar-te sentir la diferència i el temps per anar-la corporalitzant.

Comparteixo l’enllaç del Màster per tal que en feu difusió. Moltes gràcies!

http://www.ub.edu/duoda/web/ca/home

FeministaMulier Sapiens ha tornat d’unes vacances on s’ha sentit molt bé de poder fotografiar racons bonics de Portugal i Itàlia, intentant captar la bellesa d’un instant per ajudar la meva memòria a retenir certs detalls i paisatges. M’he refermat en la meva passió per la fotografia, i per això, el primer post de l’últim quadrimestre de l’any el vull dedicar al sentit de fer un clic, fotogràfic i cerebral.

Aquest agost el fotògraf Raj Shetje s’ha inspirat per fer una campanya de moda en la violació grupal, fa dos anys a Nirbhaya de 23 anys, en un autobús de Dheli. Es veu que no tenia una altra font de creativitat que el calvari que va viure la noia, que finalment va morir a causa de les ferides perpetuades per un grup d’homes. S’estima que a l’Índia són violades unes 100 dones al dia, la major part pels propis marits, que es veu que no saben masturbar-se quan estan excitats.

El fotògraf titula la sessió amb la frase The Wrong Turn, o sigui, “El torn equivocat” El torn equivocat d’aquell grup d’homes que no s’hauria d’haver pujat en aquell autobús, i el torn equivocat alhora de disparar fotografies per fer una sessió de moda per vendre a partir d’una imatge d’una dona agredida. Sí, un torn molt “Wrong”.

The wrong turn 2 The wrong turn

No és la primera vegada, que la moda vesteix els cossos de luxe per emular situacions d’abús cap a les dones, tot i que el fotògraf hagi negat la relació amb la violació de Nirbaya, sí que ha afirmat que “la fotografia és el mitjà que tinc per a comunicar-me, que és tan simple com això, que és art”. Sí, la fotografia és un mitjà artístic, però la seva fotografia de moda no és art, és una merda.

Hi ha una estranya tendència de fer servir les dones en postura de “Fes com si t’anessin a violar”, “Fes-te la morta”, “L’espantada”… Postures de terror, decorades amb brillants i un logotip conegut que venen molt. Dòlars per aquí, euros per allà… I nosaltres comprant les escenes per sentir-nos millor.

Grans marques ens han omplert les revistes amb fotografies semblants per anunciar els seus productes.

Cesare Paciotti sembla que així ens explica que ven sabates de luxe.

Cesare Paciotti

He descobert que el que ven Duncan Quinn en aquesta foto són corbates.

Duncan Quinn

Jimmy Choo ven sabates en aquesta escena.

Jimmy Choo

La foto de Guy Bourdin és per vendre maquillatge i pintallavis.

Guy Bourdin

Les marques Relish, Sisley i Superette ens presenten amb aquestes imatges la seva nova col·leció de roba.

Relish Sisley Superette

I per acabar, m’agradaria fer una menció especial a un fotògraf que es diu Steven Meisel, que es veu que és idiota…

Steven Meisel Steven Meisel2 Steven Meisel3 Steven Meisel4 Steven Meisel5 Steven Meisel6

Tampax FishEstimats Tampax&Evax que teniu els següents lemes:

Evax Liberty: “Líberate de la regla”

http://www.evaxtampax.es/liberate-de-la-regla-con-evax-liberty

Tampax: “Con Tampax Pearl no hay reglas”

Volia explicar-vos el meu amor per la regla, amor per les coses que són naturals i signe de salut en el meu cos de dona. Tinc 33 anys i la regla em va venir als 14. Més de 200 regles m’han acompanyat durant aquests anys. No vaig tenir la regla durant tres mesos perquè estava molt prima, estava molt espantada i no sabia què fer perquè arribés. Quan per fi va venir em vaig sentir molt bé, i alliberada…

He tingut regles molt doloroses, com la d’aquest mes, regles màgiques, regles que m’han tacat els pantalons, regles de mar i de muntanya, orgasmes amb regla… una mica de tot, vaja, però en cap moment he desitjat no tenir la regla, perquè no tenir-la i alliberar-me d’ella no té cap sentit en el meu cos.

La vostra companyia Procter & Gamble  ha admès experimentar amb animals. De vosaltres sí que ens hauríem d’alliberar…  Jo no ho sabia això de l’experimentació, m’ho va dir la meva mare fa poc, com em va dir quan em va venir la regla que no m’espantés que era quelcom bo i natural. En cap cas em va dir que m’alliberés d’ella, o que era millor que no la tingués. Experimentar amb el que és viu, sa, propi no és la vostra feina. Penseu en quants dels vostres tampons i compreses són deixalla d’aquest món, residu de les parets vaginals i del sòl fèrtil i aigües marines…

Al vostre web, a l’apartat de consells sobre la regla, n’hi ha dos que especialment em criden l’atenció:
-Acepta la menstruación con naturalidad, puesto que es un síntoma de salud en la mujer y una prueba de que te estás desarrollando correctamente.
Si l’he d’acceptar amb naturalitat, perquè he de fer com si no hi fos?

-No permitas que la regla afecte a tu estilo de vida.
Doncs jo sí que ho permeto, perquè quan tinc la regla és un moment en el que sí es veu afectat el meu estil de vida, i està bé que així sigui. Perquè forçar el cos a fer les mateixes activitats que en un altre període del mes em sembla que és no respectar-lo, per tant, l’escolto i li dono el repòs o l’activitat enèrgica que em demana.

Tampax Leaks Shouldn't Nuovo Tampax
Al llarg de la història a les dones se’ns ha menyspreat per menstruar. Se’ns ha apartat de la comunitat durant els dies de regla, se’ns ha obligat a fer banys exhaustius per purificar-nos, se’ns ha negat l’entrada a temples, piscines, per sagnar.

Se’ns ha robat el significat de la paraula menstruar relacionada amb els cicles de la lluna, la primera forma de medir el temps, les dones van establir els primers calendaris marcant el temps a partir del seu cicle menstrual.
Ara no ens digueu que gràcies a vosaltres NO HI HA REGLA…

Tampax Valentine's Day

I per seguir pensant en la publicitat i la regla…

PD: Fer una festa de celebració de la regla no és un càstig.

¿Com escriure sobre les dones sense caure en la perspectiva de la misèria, de la mancança, d’allò que no tenim i ens seria menester?

El camí de la no reivindicació no sempre complau. Fer una escriptura de valor d’allò que és present i femení és un camí sinuós sense dreceres. No sempre ho he aconseguit, i no dic que ho faci a continuació, però aturar-se per revisar la denúncia és una parada necessària.

Necessitava que passés el mes de maig i agafar força nítida per recompondre lletres i formar paraules. Tornar la meva escriptura una mica més poètica, una mica més personal, i continuar opinant sobre allò què em passa en relació al món en el que visc, sovint cruel, sovint meravellós.

Han passat ràfegues d’informació per davant dels meus ulls tipus un anunci que totes coneixeu de Desigual sobre una maternitat “chula” en la que es punxen condons, però amb lletra petita ens alerta que és una ficció publicitària i que no ho intentem a casa. Dic ràfegues perquè la velocitat en la que estem immerses ens ofega en compromisos, llistes, deures… Immerses en la roda del “demà més i millor” que ens eixuga l’esma.

Qui se’n recorda de les més de 200 nenes (no hi ha acord ni amb el nombre de nenes) de Nigèria reclamades mundialment sota el lema #Bringbackourgirls després que el grup Yihadista Boko Haram les segrestés de l’ internat on estudiaven per sotmetre-les a diversos abusos?

Com ha quedat la venta d’un biquini amb farcit (“Bikini niña con foam”) per a nenes de 9 a 14 anys del supermercats Carrefour? Se n’ha retirat la venta denunciada per FACUA?

  Bring back our girls home Dia de la mareFacua

Així, en una pausa obligada en la meva atapeïda agenda em disposo a buscar les propostes de l’abundància, de la felicitat, en comptes de propostes que ensumen misèria. Costa més escriure en positiu. ..

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a València la 3ª Trobada Solidària de Dones Pallasses, un encontre anual per qüestionar rols i estereotips i el retrocés dels drets de les dones, un espai d’ humor feminista i transgressor per “fer riure, pensar i actuar”.

Dona pallassa

D’altra banda, la campanya “Girl Power” … vol posar en relleu la censura que el pit de la dona rep a Facebook. L’administradora de la pàgina “Girl Power” va pujar una fotografia a Facebook de Frida Khalo que ensenyava un mugró. Facebook li va esborrar la foto. També li van esborrar una d’artística del seu perfil, van fer campanya en contra d’això i li van esborrar la pàgina. Per això la campanya fa reflexionar sobre que si fossin mugrons d’home, no hi hauria censura…

Girl power 2Girl power

Elizabeth DicksonElizabeth Dickson té 28 anys i és model. Tot i que a primera vista la feina de model no està considerada una professió perillosa, la noia va patir un accident que li ha deixat una lesió important al cul. Què va passar?

Durant un torneig de golf a Califòrnia, van demanar a la model que s’estirés a terra amb les cul enlaire per tal de gravar com el periodista Kevin Klein colpejava la pilota…

El periodista, contra tot pronòstic va colpejar fort la pilota, i sense cap punteria perquè amb el pal va donar un bon cop a la noia, en comptes de a la pilota. L’impacte li va provocar un blau molt gran… L’Elizabeth ha denunciat “Playboy” que podria arribar a pagar-li fins a 360.000 euros d’indemnització. Ella ha al·legat que ha patit “lesions corporals greus i algunes fins i tot permanents”. Suposo que és el risc que corres en oferir el cul per aguantar pilotes.

Elizabeth Dickson

http://www.youtube.com/watch?v=7hST3Jxky1w#t=29

Acudit:

Los cuatro miembros de una partida de golf estaban comparando lo que tenían que hacer para conseguir que sus mujeres les dejaran ir a jugar los sábados por la mañana.
Uno decía: “Yo tengo que comprarle a mi mujer alguna cosa de joyería cada año.
Otro dijo: Yo tengo que comprarla un coche nuevo cada año.
El tercero dijo: Yo tengo que llevar a mi esposa a Europa todos los años.
El último exclamó: ¡Con mi esposa es más sencillo!. Yo sólo me levanto cada sábado por la mañana y la pregunto, bueno cariño, ¿juego en el campo de golf o jugamos dentro de casa? Ella siempre contesta, “llévate el jersey cariño que hace frío fuera.

Una nena del Iemen, república de la península d’Aràbia al sud-oest d’Àsia, va morir per les ferides internes patides durant la seva nit de noses. No és l’única. Es va casar amb un home 5 vegades més gran que ella. Aquesta desagradable costum de casar-se abans dels 15 anys perquè algú ha pagat uns quants dòlars per tu afecta a més d’un quart de la població femenina del Iemen. És una notícia antiga però que he volgut rescatar per posar de manifest la vulnerabilitat perpètua de les dones en la que ens volen colar pilotes per totes bandes.

Casaments surrealistes d’homes que penetren nenes petites que les han comprat a famílies pobres, una tradició esgarrifosa en molts països i reflex d’una manca de consciència de la cura de la nena.

Casament nenes

Moltes organitzacions treballen per acabar amb aquesta pràctica, però en països tan empobrits, vendre’s la filla sembla una alternativa suculent per portar-te després quelcom a la boca.

“El muerto al hoyo y el vivo al bollo”.
Vull dir, la dona al hoyo y el hombre al bollo.

Marion Fayolle

Il·lustració de Marion Fayolle

Nadine Schweigert“Jo, Nadine Schweigert, prometo viure la meva pròpia vida i gaudir per sempre de l’amor amb el meu bonic ésser”, paraules que va resar aquesta dona nord-americana als 36 anys el dia del casament amb Nadine Schweigert.

Un dels seus somnis era casar-se, però després de buscar i esperar el seu príncep blau sense trobar-lo per enlloc… va decidir fer-ho amb ella mateixa.  “Jo estava esperant que arribés algú per ser feliç. En aquell moment, un amic em va dir: Per què necessites que algú es casi amb tu per ser feliç? Casa’t tu amb tu mateixa.”

Vestida de blau i davant de 40 persones convidades va intercanviar-se els anells amb ella mateixa. “Estava jo, de peu, comprenent que jo sóc la responsable de la meva felicitat”.

Fa anys va concedir una entrevista al programa del periodista Anderson Cooper, explicant que tenia molt sobrepès, fumava i bevia molt, i sortia massa de festa després d’un divorci on els seus dos fills decidiren quedar-se amb el seu pare… Actualment Nadine treballa com a professora de ioga i sent que la seva vida ha donat un gran gir. Com va afirmar: “Vaig començar a descobrir que aquell amor que necessitava estava aquí (apuntant el seu pit). Ningú més me’l podia donar.”

Nadine no ha estat l’única, Chen Wei-yih tenía 30 el 2010, quan va decidir casar-se amb ella mateixa. Una dona amb una carrera professional excel·lent però sense haver trobat una parella adient. Amb aquell gest va voler instaurar una idea nova dins les tradicions taiwaneses on una dona no casada és una dona fracassada… Amb el convenciment que ens hem d’estimar a nosaltres mateixes abans d’estimar les altres persones va fer aquest gest nupcial insòlit al país.

Marry to Ownself-Chen Wei-Yi

La paraula “matrimoni” com a denominació de la institució social i jurídica deriva de la pràctica i del dret romà. El seu origen etimològic és l’expressió “Matri-munium”, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat. “Matris”, significa “mare” i, “Munium”, vol dir “cura”, venint a significar “Cura de la mare”, en tant es considerava que la mare era la que contribuïa més a la formació i criança dels fills/es.

La concepció romana té el seu fonament en la idea que la possibilitat que la naturalesa dóna a la dona de ser mare queda supeditada al marit, a qui queda subjectada en sortir de la tutela del pare, així els fills/es tenen un pare legítim a qui estar sotmeses fins a la seva plena capacitat legal: és la figura del pater familias.

Una altra possible derivació provindria de “Matreum muniens”, significant la idea de defensa i protecció de la mare, implicant l’obligació de l’home cap a la mare dels seus fills/es. I una altra lectura fent referència al segon terme “mònium”, que es troba també en “patri-mònium” i “merci-mònium”,  que eludeix a “agent” o “acció”) on el concepte de matrimoni remetria a una acció que es remunta al rol predominant (actiu o de conducció) de la dona en les societats matriarcals.

El matrimoni sembla l’acció de comprar l’amor. Un sentiment que l’home ha intentat comprar al llarg de la història. S’ha fet amb els cossos, les terres, les nacions, ha empresonat cervells i esperits, però no ha pogut dominar l’amor que en llibertat es lliura generosament sense reserves.

Bette NesmithBette Nesmith exercia de secretària a Dallas mentre criava sola el seu fill Michael, que després es faria famós amb el seu grup “The Monkees”. Nesmith mai es va proposar ser inventora, només intentava solucionar els problemes que li provocaba la seva poca experiència en mecanografia i taquigrafia a l’empresa. Com la seva formación d’artista li feia estar acostumada a l’ús de pintures i negres, un dia va intentar crear un producte amb el qual aconseguir tapar les faltes de mecanografia que cometia en el treball. Després de diversos intents, va elaborar una substància blanca que s’assecava ràpidament i servia per a això, així que la va posar en un pot i la va portar a la feina. Quan cometia algun error estenia la substància sobre el paper amb un petit raspall i després tornava a escriure damunt. En 1956 va convertir la seva cuina en un laboratori, a causa de la demanda de les seves companyes i amistats. Li va posar el nom al producte de “Fora errors”. El 1967 va crear la seva pròpia companyia, la “Liquid Paper Corporation”. Al 1976, va vendre 25 milions d’ampolles. Nesmith va crear dues fundacions per ajudar les dones a trobar noves maneres de guanyar-se la vida. Bette va morir l’any 80, sis mesos després de vendre la seva empresa per 47,5 milions de dòlars.

“Típex” femení per esborrar, camuflar, dissimular les ferides, els sotracs, els intents de comprar el nostre amor, de fer-ne negoci, de fer-ne una possessió. Els anells de la discòrdia, vaja…

Anunci NatanMatrimoni

Sam tócala“Tócala otra vez Sam”…
Però només si ella vol!

El permís. El permís robat. El permís te’l dono jo, no me’l prens tu. Si dic que no, és que no. Si no et dono el meu consentiment m’estàs ferint. No vull que ho intentis una mica més… No m’agrada, no em ve de gust… Respecta’m!

La campanya “No ever” promoguda per la policia d’Anglaterra és la primera campanya televisiva destinada a abordar les actituds socials entorn als abusos. Una faldilla curta no vol dir “Pots entrar”, un escot pronunciat no significa “Pots tocar”…

La campanya reflexiona respecte a que res justifica l’abús, la dona no provoca amb la seva roba o comportament que la violin. Ens preocupem d’ensenyar les noies a no ser violades, però no als nois a no violar. Manquen tants programes integrals que abordin l’educació afectiva i sexual que treballin el saber dir que no, i el saber-lo acceptar…

http://www.youtube.com/watch?v=8MwtVKFE84Y

Les orangutanes d’Indonèsia tampoc poden dir que no. La violació d’orangutans a alguns països d’Àsia és una pràctica comú segons informa la veterinària Karmele Llano des de la Borneo Orangutan Survival (BOS) on hi treballa activament per la defensa dels drets dels animals.

Ella ha denunciat el tracte a l’orangutana Pony, de dotze anys d’edat a la que van trobar completament depilada, maquillada, perfumada, i encadenada per complaure tots els abusos sexuals dels treballadors d’empreses de fusta i de les plantacions de l’oli de palma del boscos del voltant.

Orangutana

Quan l’organització va poder rescatar l’animal els treballadors es van revoltar amb ganivets i destrals molt enfadats, perquè és clar, s’enduien la seva font de plaer…

Ara Pony viu a l’illa de Bangmat que s’utilitza per a la reinserció d’orangutans maltractats per l’home intentant viure una vida a la natura sense l’abús de l’home.

Els orangutans s’estan extingint. Només en queden 20.000 exemplars segons un informe de la Orangutan Foundation. Uns animals que comparteixen el 97% del seu patrimoni genètic amb nosaltres. Es calcula que en deu anys s’hauran extingit.

O s’abusa d’elles o són venudes com a animal de companyia per a famílies adinerades a Taiwan…

A Alemanya per exemple, la legislació no contempla que sigui il·legal practicar sexe amb animals, no es considera que s’estiguin vulnerant els seus drets… Com que no està penat, cap persona pot afrontar càrrecs per abusar sexualment dels animals.

Les ONG alerten que els zoofílics estan emparats alhora d’abusar dels animals, perquè fins i tot hi ha “zoos eròtics” coneguts per bordells “bestiality” on els clients paguen per abusar d’ovelles, cabres…

El president de la Comissió d’Agricultura Hans-Michael Goldmann, va manifesta que el govern treballa per prohibir l’ús dels animals en actes sexuals amb persones…

Forats envaïts per l’home sense el seu consentiment, sense desig, sense plaer. No es tracta del sexe, es tracta del poder, de les relacions de poder on un es pensa superior a les altres i els hi fa mal.

No significa No. I si no li pots preguntar, considera’t respost: NO.

Bikini BridgeBromes a les xarxes socials que aconsegueixen que noies joves deixin de menjar, deixin de cuidar-se. El hashtag #bikinibridge impulsat per la comunitat virtual http://www.4chan.org/ que es dedica a inventar-se mentides per Internet la va fer grossa amb aquesta proposta de posar de moda el pont del bikini, o sigui, l’espai que queda entre les calcetes i la panxa quan t’estires, perquè la calceta queda subjectada pels malucs.

Els membres de 4chan ho van fer per demostrar la facilitat de posar de moda “tendències femenines”, el que passa és que no totes sabien que es tractava d’una broma, i van multiplicar-se els perfils a Facebook, Twitter i Instagram parlant del Bikini Bridge com quelcom a assolir com a ideal de bellesa.

“Bikini Bridge”. Un pont sota el melic. Un pont que fa ombres. Entre els malucs. Quants ponts ens separen ? Quants ponts hem de creuar?

La bellesa és distorsió. La bellesa és un concepte manipulat. La bellesa és meva i teva, i nostra, però ens l’han robada, ens l’han assignat des de fora, vull dir, no ens han preguntat, ens han donat el motlle i ens han volgut desfer al bany maria, o millor dit, en un volcà de lava, perquè hi capiguem a dins.

Què passa quan estàs feta d’una altra pasta?

Què passa si passes de la “Thinspo”? Diminutiu de “Thinspiration” La inspiración per estar prima. “Thin” “Inspiration”…

Thinspiration

Què passa quan no tens Thigh Gap? L’espai que et queda entre els malucs quan estàs de peu…

 Thigh Gap

Què passa ni no tens el cul per “Belfies”? Fotografies de la part baixa de l’esquena i els glutis, el cul, vaja, en tot el seu esplendor!

Belfie

Què passa si no tens aquests termes en la teva llengua materna?

Una ONG de Suïssa anomenada Pro Infirmis va provocar mirades de sorpresa entre els i les vianants del C/ Bahnhofstrasse, de Zuric amb uns aparadors que presentaven maniquins diversos al que ens tenen acostumades a veure. Maniquins que els hi falta una cama, que tenen la columna desviada… i que són com les persones que han fet de model per aquesta campanya, en motiu del dia internacional de les persones que tenen diversitat funcional, perquè ara se’n diu així.

L’eslògan és “Perquè, qui és perfecte?”.

http://www.youtube.com/watch?v=f9294C2xcwM

Aprofito per felicitar aquest espai que aquest mes de febrer fa tres anys i que vaig crear amb molt d’amor, perquè reivindicar des del cor és polític.

Gràcies a totes les lectores i lectors que m’heu anat seguint al llarg del temps. Ens llegim!

3 anys

LupercaLes dides alleten la societat des de temps immemorables. Hi ha milions d’alletaments anònims, alguns d’històrics, dels primers i més coneguts, el de la lloba que alleta Ròmul i Rem, “fundadors” de la ciutat de Roma, Itàlia. El terme “lloba”, en llatí “lupa” servia per anomenar les prostitutes de l’època. El mite que l’animal va donar de mamar els bessons s’explicaria per l’error en la traducció de com anomenaven la dona, una prostituta, qui es faria càrrec d’ells, adoptant-los i criant-los.

Una dida o ama de llet és una dona que alleta un nadó que no és seu. Recórrer a una dida es remunta a la prehistòria, i va ser un fet habitual fins al s. XIX ja que hi havia mares que no podien o no volien fer-ho. No podien per raons físiques, o bé per raons socials ja que es considerava una tasca inadequada per a les classes superiors. En entorns pobres, ésser Dida t’assegurava una feina a una casa rica.

El desenvolupament de noves fórmules de llet en pols va portat a la gradual extinció de les dides als països “desenvolupats”. O potser no…

Roman Charity Rubens

En aquest quadre de Rubens una jove ofereix el seu pit a un senyor. La imatge ens pot xocar. Si coneixem la història dels personatges potser ens sobta més en saber que són pare i filla. El parentesc el coneixem de la mà del compilador d’anècdotes històriques Valerius Maximus que ens narra com la jove romana dóna de mamar al pare, a punt de morir de gana, a la garjola. 

El quadre de Rubens s’anomena “Caritat Romana” (1612) perquè quan les autoritats romanes van veure l’escena es van commoure i concedeixen la llibertat al pare.

Dona Bishnoï

Els Bishnoïs són membres d’una comunitat a l’Oest de l’Índia creada pel Gurú Jambeshwar Bhagavan, conegut com Jambaji (1451-1536). Bishnoïs o Vishnoï (de bish, “vint” y noï, “nou” en rajasthani, una forma dialectal del hindi) són els 29 preceptes promulgats per aquest Gurú. Els Bishnois protegeixen amb la seva vida els arbres i els animals des de fa més de 500 anys.

Les dones donen de mamar a les gaseles desnodrides o orfes com a un nadó més, acollint-les a la família i alimentant-les durant llargs períodes fins que les retornen fortes i saludables a la natura.

L’any 2001, una dona que intentava anar de la república Dominicana a Puerto Rico en pastera amb 15 persones més va salvar la seva vida donant-les de mamar. Se’ls va acabar l’aigua i el menjar i van subsistir gràcies a la seva llet. Fins feia 4 dies havia donat de mamar al seu fill, i, per tant, podia també fer-ho amb els més grans, els va animar a perdre la vergonya i a nodrir-se d’ ella. La llet d’aquesta dona va mantenir vives 16 persones, inclosa ella mateixa durant 12 dies en algun lloc de l’oceà Atlàntic.

Antigament l’Ostentatio Mammarum feia referència al gest matern d’autoritat que feien les dones en situacions límit  ensenyant els pits per conscienciar els fills, els soldats, etc. perquè el pit els havia alimentat, el pit els havia de fer recordar les seves mares, la infantesa, l’haver de donar les gràcies per haver nascut d’elles.

De l’Ostentatio Mammarum se n’ha tergiversat el significat. Els pits ja no són símbol d’autoritat o d’aliment. Són un símbol sexual robat i manipulat pel patriarcat. A la botiga de Primark t’expulsen per donar de mamar a un nadó…  Mentrestant, el món de la publicitat ostenta amb els pits per anunciar qualsevol producte o censura mugrons d’algunes artistes i els retransmet només a les anomenades “hores decents”…

WonderbraTom FordReal FriesMercedesMediamarktGenollsAudi

Els pits estan espantats. (La Teta Asustada, 2009 Claudia Llosa).
Potser la llibertat ja no guia el poble.

El passat mes de desembre va fer un any de la violació per un grup d’homes a una noia en un autobús a l’Índia. Una violació que li va causar la mort dues setmanes després en un hospital de Nova Delhi. La jove noia de 19 anys viatjava amb un company a quin van colpejar, per després violar la noia amb una barra de ferro, causant-li ferides internes molt greus que van acabar amb la seva vida. El següent vídeo és en motiu de l’aniversari de la mort de la jove, i de totes les violències que pateixen les dones.

http://www.youtube.com/watch?v=SDYFqQZEdRA

“Mira com mires quan em mires així” és un treball realitzat per la Whistling Woods International que porta per títol: “Dekh Le”. El lema és:  “Pensa, Actua, Reflexiona” per tal que els homes s’adonin de com miren quan ens miren, entre d’altres parts, els pits.

 

Dona pintadaHairvetica és la tipografia creada pel dissenyador Vladimir Koncar a base de pèls púbics. Es podrien escriure moltes paraules amb aquesta tipografia, moltes més que pèls ens cauen al llarg de la vida… http://www.dadanoias.net/2013/11/26/hairvetica-una-tipografia-pubica/

Jo m’he permès la llibertat de dibuixar a aquesta dona amb el lema “Quan el va deixar va tornar a pintar” i també d’escriure aquesta paraula “Llibertat” en motiu del rebuig a la violència contra les dones que es manifesta amb més intensitat al mes de novembre, però que durant l’any, es treballa per tal d’eliminar aquesta nafra a la que no paren de posar-li el dit, que fa mal, més que la depilació amb pinces.

Hi ha molts articles i reflexions interessants al voltant del #25N. Jo volia fer un parèntesi per escopir uns pèls que tinc a la boca, les violències que les dones exercim sobre nosaltres mateixes.

Unes violències que sovint creixen a poc a poc, s’enquisten, es rinxolen. T’acostumes a elles i els hi agafes estima, perquè no t’han ensenyat altres maneres de sentir, d’entendre les coses…

Ens deixem d’estimar, de cuidar, d’escoltar i de donar-nos la paraula. Ens abandonem en la pèrdua o en les troballes que no aporten ni sentit ni felicitat. Naveguem en aigües tèrboles esgotades pel “fer” i no pel “ser”.

Llibertat

Recuperant una mica de llibertat d’aquella que a vegades perdo… comparteixo l’ “Oda a los pelos” perquè en mi també hi ha poesia, una poesia particular sense gaire rima ni estructura, però que respon a la poesia que sempre he fet, la que em surt del cony.

En mi també hi ha paraules que volen ésser llegides. Perquè la pau és creativitat i la dona… pinzells de colors.

Pelos.
Cortos y negros.
Pican y todas hablan de ellos.

Despuntan.
Enquistados o mordedores como perros.
Sedientos.

Se añaden tijeras, cuchillas… para reducirlos.
Porque tienen algo crudo, algo extraño.
Me abruma. Me abruma el corte y el alisado.
Pelos púbicos los carga el diablo.
Se defienden, me acaloran,
acompañan mi morada, aquí, en el blanco invierno.

Frases peludas que fruncen mi entrecejo,
“Rubia de bote, chocho morenote”,
Pero se disipan, como los enredos capilares que cortas por lo sano y surgen dispares.

Pelos míos y extranjeros. Rizados, curiosos, me mecen.
Como puntas abiertas sin suavizante.
Hermanos bigotes, sobacos lejanos.

Heridas al sacarlos o al dejarlos.
Mantos negros que tapan las piernas largas.
A cada paso que doy, danzáis. Pesos pesados, pelos pasados.

Pelos besados, de pubis poblados, oda a los pelos perdidos,
Si no pincharais no os arrancaría.
Atascad desagües o volved a mi barba.

I, amb aquestes paraules m’acomiado fins al gener. Descansaré, respiraré, diré adéu al pelut 2013 i acolliré un nou any amb la il·lusió que em caracteritza.

Gràcies per llegir les Mulier reflexions i fins molt aviat!