IIa Part: EL COS DE LA DONA -EL COS M’ÉS FAMILIAR

Reprenent la primera part de l’article del cos de la dona, ja sabem com se’n parla… Però es presta poca atenció al cos familiar, és a dir, als valors que la teva família et transmet sobre aquest. Des d’atendre les sensacions corporals de fred i calor, a descansar després d’un llarg dia, a fer esport per no quedar-se encarcarada, etc.

El contacte físic és important, l’ ajudar a cuidar el cos de les persones que t’importen és vital. El cos com un do, no com una molèstia, no com un mecanisme per a…
El cos és l’expressió física de les ànimes que t’estimes.

M’agrada el meu cos, i el cuido el millor que sé. El respecto i admiro vestit i nu. Menjo el que m’agrada i el que em fa sentir bé. He començat a fer ioga i procuro redreçar la meva postura, aprendre a respirar millor i relaxar i contreure els meus músculs… Em poso cremes que fan bona olor, em tombo al sol, dormo tot el que puc… Si les dones estiméssim més el nostre cos, també sortiríem més de l’armari, perquè començaríem a estimar altres cossos femenins.

Però costa molt ser un cos en aquesta era del bisturí que ha portat a milions de dones a passar pel quiròfan per remodelar-se: rinoplàsties, augment de pits, botox… La peregrinació quirúrgica es converteix en un modus vivendis. La identitat nòmada va llançar a la fama a Orlan, una artista que als anys 90 es va sotmetre públicament a diverses operacions estètiques per assemblar-se a algunes pintures i escultures famoses. El seu cos és el protagonista del seu art i defineix la seva obra com una crítica a les pressions que la societat exerceix amb les dones. L’espectacle el vesteixen grans dissenyadors de moda, està musicalitzat i televisat. El seu cos es converteix en un material exposat fins a la víscera, i la seva identitat es dilueix ladygagament, terme que m’acabo d’inventar per descriure les múltiples facetes que una artista pot recrear despistant al màxim el ser i no ser…

El cos, cadascuna el viu com pot. En un atemptat en un edifici, expliquen que una noia, després d’una explosió, se li va cremar la roba i va quedar mig sepultada per unes roques. Quan els bombers la volien treure, ella els deia que no… El motiu era que estava despulla…

El cos és un vehicle de comunicació. Mai donem la talla. Sempre “hauríem de ser…” Mai som. Som en condicional. És un aclaparament.

La dona en l’art ha estat representada com un objecte immòbil, passiu, incapaç. Així s’ha pintat l’existència femenina durant anys, una existència reduïda en la seva forma amb anells al coll, peus de lotus, cotilles, xadors, ablacions, infibulacions… Embelleixen el cos i el que consideren que “hauria de ser” una dona a partir d’immobilitzar-lo. A més, la indústria del cos ataca les dones en les seves ferides obertes, físiques, psíquiques i emocionals. Ataca els quilos de més, elimina els greixos, lluita contra la cel·lulitis, combat les arrugues, acaba amb la flacidesa. Les batalles que ha de lliurar una dona són inescrutables…

Com a acció protesta proposo canviar aquests eslògans per: Ataca els pensaments negatius, elimina a les persones de la teva vida que no et respecten, lluita contra les injustícies, combat la hipocresia social, acaba amb la inseguretat que sentis davant el mirall…

Al segle XIX, paradoxalment, la tuberculosi va rendir culte a la dona prima, malalta, de pell blanca i aspecte vampíric. Curiosament, les vampirs no envelleixen, són primes, no mengen, només beuen sang, no tenen arrugues i són delicades peces de porcellana que es trenquen a trossets…

Per acabar aquesta reflexió val la pena donar a conèixer la filia de moda en llocs per a adults… o sigui, l’escac i mat al maltractament del cos femení. Es tracta del Natural Body Magic, o sigui, el joc de desmembrar dones a la xarxa. És com els trucs de màgia on una noia entra en una caixa i el mag la va tallant amb una serra espectacular i no succeeix res… s’obren els diferents compartiments, sembla que no té cames, però ella segueix somrient alegrement.

Els homes s’exciten amb trossos del cos d’una dona. El tronc per aquí, les cames per allí,  quin gust, quin orgasme… tot molt bé retocat perquè no hi hagi sang ni dolor, i elles, alegrement somrient…

Serà que “calladetes estem més maques”.

Ia Part: EL COS DE LA DONA

Està circulant un vídeo sobre la percepció de la nostra bellesa. Sobre com ens percebem a nosaltres mateixes i sobre com ens veuen les altres persones. Un dibuixant de retrats de la policia dibuixa dones, primer segons la seva pròpia descripció i després segons les descriuen altres persones…

Tenim una dissociació del nostre cos. Només ens adonem d’aquest quan ens fa mal, quan sagna quan…

…Quan ens diuen que “El cos” és “Elle McPherson”. Aquest cos és seu però es converteix en el cos de totes, social, de masses, es converteix en un cos-producte amb el qual negociar.

La societat caníbal se’ns menja el cos. El cos humà, per sobreviure també s’ha servit del canibalisme. El cos importa fins que ja no importa. Fins que ja no és bell, ni funcional ni decoratiu.

Tenim la capacitat de fer la “dieta de la motxilla” (dieta del sondino) i menjar nasogàstricament. Un mètode ideat per Gianfranco Cappello a Itàlia. Durant dies menges pel nas amb una sonda. Menges uns batuts proteínics que transportes amb una motxilla… Fem coses rares amb el cos. Programes televisius que es diuen “Cuerpos embarazosos” (Canal Xplora) que es dedica a omplir la graella amb bonys, sotracs, deformacions, pústules i altres coses “embarazosas”. El terme “Embarazoso” significa que molesta o incomoda… i és que el cos rar incomoda.

Perforacions extremes, intervencions quirúrgiques per semblar una serp, exposicions a condicions atmosfèriques de risc mortal, tortures que consisteixen en no deixar dormir a la gent o trencar-los les articulacions amb cavalls desbocats…

Portem el cos al límit, o de vegades el cos ens limita. Podem ser com la Hellen Keller o donar-nos per vençudes. Sinó vivim el cos com un regal, aquest ens controla. Hem de cuidar la llengua de la mare, així com el cos de la mare, la llengua i cos materns han possibilitat que avui existeixi jo, amb la meva pròpia forma, amb el meu propi do. Així que vaig a gaudir conscientment d’ell, de la seva textura, del seu color, de la seva llum i de la seva ombra.

L’expressió “Te has rajado”, significa que t’ha sortit un tall, o sigui, que ets covard com les dones que tenen vagina. Els homes no volen “rajarse”, però adoren les nostres vagines. Les rajes són un conyàs. Els penis són collonuts.

El llenguatge del cos dóna molt que parlar.

EL NEGOCI DEL COS

La dona acaba sent l’ideal de la consumidora perfecta. Consumeix per ser, per identificar-se, compres compulsives, rituals de bellesa varis, concursos de bellesa. La dona és un bon negoci. La marca francesa de mitges Dupont va treure al mercat unes mitges que no es trencaven, les dones en els anys 60 van deixar de comprar-ne, així que aquest producte va passar a ser un altre més de la cadena de muntatge de l’obsolescència programada, obligant als fabricants a trobar un material més feble que es trenqués perquè les dones seguissin comprant mitges.

Entre les fites que les dones volen aconseguir en la vida, en els primers llocs està el de baixar de pes. No estudiar, viatjar… no! Baixar pes, encaixar en els texans! I per a això, al mercat es troben productes per a totes les butxaques que faran que llueixis tal com et mereixes, amb “aspecte natural” després d’haver-te passat 2 hores al bany.

No tenim ni llenguatge propi per parlar d’aquestes bajanades. Per ser una it girl necessites semblar “nude” amb la teva “BB Cream” i el teu “red gloss”, el cabell efecte “brush”, que és molt “cool”. No oblidar el teu “borsalino” i el teu “clutch”, “casual” però “chic”, amb pas ferm amb els teus “stiletto” per anar al “brunch” súper “trendy”!!! I si desfiles per Milà com Tatiana Chemeleva amb 12 anys segur que ho aconsegueixes.

El cos de la dona es divideix en dos. Les noies pregunten als nois, I tu de què ets, de culs o de tetes? Ens dividim nosaltres mateixes per davant i per darrere. Ens exposem al fet que jutgin les nostres grandàries, les nostres formes, i ens puntuïn.

Lara Croft, la protagonista del joc Tomb Rider, encarna el prototip de dona Cyborg que no envelleix, que pot promocionar tota classe de productes a la xarxa sense cansar-se, semblar pàl·lida, envellir, etc… No necessita Photoshop! Així que el cos de la dona és una màquina. He fet un collage comparant caràtules de pel·lícula i videojocs on la postura del cos de la dona és la mateixa. Bàsicament perquè et fixis en el cul. Totes estan quietes, en posició de lluita per atacar la cel·lulitis, combatre el pas del temps, lluitar contra els quilos…

El cos és una màquina, no un do. El cul és per a molts homes la representació a gran escala de la forma del seu gland. Jean-Paul Sartre, va dir: “La pàtria, l’honor, la llibertat, no hi ha res: l’univers gira al voltant d’un parell de natges, és tot…”.

Cul o colze?, Cul o fanal? Ens donen per cul, vaja…

Parlem del pit. La societat insisteix en la importància del pit allà on vas. El pit és feminitat, diuen, un pit bonic és el que totes les dones desitjarien. Clar, clar…

Les primeres Venus prehistòriques no tenien rostre. De fet, els pits eren gairebé més grans que el cap. Per a què la mirada de les Venus?, Per què dibuixar els mugrons abans que els ulls? La supremacia del pit fa que se’ns faci sentir culpables quan no hi ha un pit, el pit cau, és massa petit, massa gran, té aurèoles desdibuixades, bla, bla, bla… per a això, una indústria wonderbra perpètua ha procurat inventar tota classe d’artilugis, exercicis, ungüents i altres coses per aixecar-lo, o sigui, per tranquil·litzar la mirada masculina i seguir donant-li un bon espectacle.

Creen sèries amb noms tipus “Sin tetas no hay paraíso” i catifetes de ratolí amb pits incorporats, xumets acabats en forma de pit, teteres en forma de pit per afegir llet al cafè, begudes que abans de ser embotellades se les passen 3 models pel pit perquè s’impregnin del saborós pitram…

Mai Shiranui és un personatge de la saga Fatal Fury que després va ser incorporada a The Kings of Fighters. El primer disseny dista bastant de l’actual que evidentment ha evolucionat…

Tetasbra, Culobra… cal aixecar l’ànim de les tropes, no? Ma Va fan CULO…

La propera setmana la segona part de l’article!

L’ABC de les ximpleries…

3 notíces fresques:

A) Wife School és una escola per a les dones casades del Regne Unit que ensenya a ser la dona perfecta per conservar el matrimoni. Sarah J. Symonds en dóna classe, ella és una escriptora famosa per parlar de la infidelitat i de l’experiència de ser l’amant, l’altra dona… La clau d’un compromís feliç, diu, recau en pensar-se com “l’amant” i no “la dona de”…

Aquestes classes parlen sobre com evitar que ens siguin infidels… i els consells són de l’estil del manual de la buena esposa que ja coneixem…

1. Sigues la mateixa persona amb la que es va casar – Es va casar amb tu per una raó, ell t’estima, així que assegura’t de no convertir-te en una altra dona tan aviat com has menjat el pastís de noces!

2. Segueix sent maca – No agafis pes, no t’acomodis i vesteix-te bé. Tenir un bon aspecte t’ajudarà a sentir-te millor, a més de fer que el teu marit només tingui ulls per a tu.

3. Escolta’l i estigues atenta – Mostra interès per ell i pel seu dia a dia. Assegura’t de romandre desperta fins a tard per passar temps amb ell després d’un dia dur. Fins i tot si estàs cansada. Pregunta-li com li ha anat a la feina abans d’explicar-li els teus problemes (però no massa).

4. Cuida la comunicació, és un art – coqueteja amb ell durant tot el dia, ja sigui a través de missatges, correu electrònic, telèfon (això és el que totes les amants fan amb els vostres marits). Cal ser divertida i una nova amant. No el renyis! En última instància has de fer que VULGUI tornar a casa per estar amb tu, no que HAGI de tornar.

5. Tingues intimitat amb el teu marit tots els dies – preferiblement sexual, sí. Fins i tot quan no et ve de gust, hi ha altres coses que pots fer. Si no et fiques al llit amb el teu marit, et garanteixo que una altra acabarà fent-ho! Fins i tot una abraçada o un petó seran benvinguts si no tens ganes de sexe, però algun tipus d’intimitat és essencial.

6. Posa més amistat en la teva relació – Relaxa’t en el tema del romanticisme. Considera el teu home com el teu millor amic, així com el teu amant. D’aquesta manera pots realment ser la mateixa i estar relaxada al seu voltant, igual que faries amb les teves amistats.

7. Acaricia el seu ego, i altres parts del seu cos – Els homes volen sentir-se com a homes. Volen sentir-se necessitats i desitjats. Digues-li quant l’ aprecies, sobretot quan fa alguna cosa bé. Fes-li saber que el respectes com a home. I toca’l. Sigues tàctil amb ell.

8. Sigues sexy – Si t’agrada portar xandall, assegura’t de canviar-te abans que torni a casa després del treball. Posa’t alguna cosa sexy. Ah, i no oblidis de depilar-te les cames i altres parts.

9. Crea ambient – Crea ambient perquè gaudeixi quan arribi a casa. Il·luminació tènue, espelmes perfumades i música. Potser un bany calent i un got de vi per gaudir junts. Amaga les joguines dels infants, i qualsevol altre detall que impliqui descuit o desordre.

10. Organitza bé el teu temps – Mai deixis que els infants ho signifiquin tot en la teva vida. L’única cosa que aconseguiràs el teu marit de tu. Tracta d’organitzar el teu temps de forma sàvia perquè quan us trobeu a casa, tinguis temps per a ell. Les parelles que no mengen juntes o que no passen la nit juntes generalment es distancien. No permetis que s’allunyi o que se senti sol, sense voler estaràs creant espai per una altra en la seva vida.

11. Cuina – Passa menys temps a la cuina i més temps a l’habitació, ja que el camí al cor d’un home no és a través de l’estómac, en realitat és més per sota del cinturó! Un menjar calent agradable no requereix hores d’esclavitud. Cal ser aventurera en el tema gastronòmic, si és que te n’ocupes tu, però més encara en el dormitori.

12. Mantingues la teva pròpia identitat - MAI siguis una catifa per al teu marit. Has de ser una dona forta, i fes-li saber que si alguna vegada et maltracta o t’enganya, no ho toleraràs Ensenya-li que t’ha de respectar i que et perdrà si t’enganya. A més, tingues la teva pròpia vida i els teus propis interessos, perquè siguis molt més que només “la seva dona”. En cas contrari, no tindràs res per explicar-li o no podràs sorprendre’l. Hauries d’estar disposada a treballar per a una relació, però mai patir per ella.

Em penso que el text ja es comenta solet…

B) El Patriarca de l’Església Ortodoxa russa va afirmar el passat dimarts que “el feminisme és molt perillós”, ja que “proclama una pseudo llibertat per a les dones perquè siguin posades per sobre del matrimoni i la família”.  També argumentava que “La ideologia feminista no se centra en la família o en portar fills al món, sinó en una funció diferent de la dona que se situa contra els valors familiars”.

“Probablement no és casualitat que la majoria de les líders feministes siguin dones solteres”, va afegir, abans de defensar que les dones participessin en negocis o en l’economia, sempre que aquestes ocupacions no entressin en conflicte amb els valors familiars. El patriarca ha ressaltat que “les dones han de ser abans de res el centre de la vida familiar, les guardianes de la llar”, si bé va puntualitzar que això no significa que siguin inferiors als homes…

A més, ha lloat a les dones “per realitzar les tasques domèstiques i acudir al treball” i ha afegit que “això demostra que poden ser bones dones i mares i treballar al mateix temps pel ben comú si les seves prioritats són establertes de forma correcta”.

C) El Foro Español de la Familia ha posat en marxa una campanya contra el divorci. El seu president: Benigno Blanco assegura que ” la regulación legislativa del matrimonio no nos satisface por la reforma del año 2005 del matrimonio homosexual y la del divorcio express, pues va contra el compromiso de estabilidad que nosotros creemos que adquirimos cuando nos casamos”. Així doncs s’estan mobilitzant perquè es reguli un altre tipus de matrimoni, només entre homes i dones, amb vocació d’estabilitat i obert a la vida. Així que proposen dues opcions diferents de matrimoni:

-Matrimoni totalment indissoluble.
-Matrimoni dissoluble però amb moltes més exigències que el divorci exprés ja que va en contra dels compromisos que s’adquireixen en casar-se.

Estan treballant per sol·licitar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), estratègia acordada al IV Congrés del Foro Español de la Familia, que va tenir lloc a Madrid l’octubre de 2012 amb el nom de El matrimonio sí importa, el divorcio no es la solución que va ser innagurat per Salomé Adroher, titular de la Secretaría de Servicios para la Familia y la Infancia del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad.

Després d’aquestes tres notícies hi ha algun dubte que el bé comú és el feminisme?

Si es dividís el plaer sexual en deu parts, la dona se’n quedaria nou i l’home, només una…

La Viquipèdia explica segons la versió del poeta llatí Ovidi que Tirèsies, passejant pel  bosc, va veure dues serps que copulaven i va separar-les amb un bastó. Immediatament va ser transformat en una dona. Set anys després, va tornar a veure les serps i va tornar a donar-los un cop, cosa que li va retornar l’aparença masculina.

Tirèsies estava present en una discussió entre Zeus i Hera. Ell sostenia que la dona gaudia més de l’acte sexual que no pas l’home, i la seva dona afirmava el contrari. El matrimoni va demanar a Tirèsies el seu parer, ja que ell tenia l’experiència dels dos sexes. Tirèsies va respondre que, si es dividís el plaer sexual en deu parts, la dona se’n quedaria nou i l’home, només una. Hera es va irritar perquè Tirèsies havia donat la raó a Zeus i va cegar-lo. Zeus, per compensar-lo, va concedir-li el do de predir el futur i una vida llarga com set generacions de mortals.

Qui gaudeix més? És aquesta la qüestió? Més d’un 70% de les dones no saben identificar les parts dels seus genitals. Mai no han agafat un mirallet i s’han mirat la forma, color, etc. Què vol dir tot això? Ens fa por reconèixer-nos? Ens fa por experimentar-nos?

Aquest web proposa un petit joc per descobrir raconets vaginals i tenir més consciència del que tenim sota el melic.

http://summerseve.com/v101/id-the-v

Per altra banda, més enllà del gènere, de la genitalitat, de la masculinitat i la feminitat, si tens 1 hora i 20 minutets val la pena regalar-se una estona i mirar el documental “Fake Orgasm”. No busquis informació prèvia i gaudeix de l’espectacle amb el cor generós. És important que no donem tan de pes a les etiquetes i que obrim una mica la ment a d’altres significacions. Dóna un cop d’ull!

I mentre tot això s’està gestant dins teu, un apunt per reflexionar. Louis Vuitton ha presentat la seva última col·lecció amb unes models fent de prostitutes glamouroses pels carrers de París. L’anunci ofereix una visió de la prostitució irreal, porno chic i distant de la realitat de les dones que treballen de nit als carrers parisencs.

Portar l’alta costura al carrer on models com Cara Delevingne, Georgia May Jagger o Saskia de Brauw aguanten unes hores de rodatge, nues sota el fred, perquè és un anunci és una cosa, però la realitat de la prostitució és una altra. Aquí se’m planteja una qüestió interessant: Les models no són també treballadores sexuals? No venen el seu cos per diners? Sé que hi ha matisos, però hi ha una part comuna, una part en la que el cos de la dona és l’aparador, és l’objecte, és allò que serveix per satisfer les mirades lascives que desitgen tenir d’elles una estona de plaer fingit, un plaer esporàdic mentre el contracte sexual, o mentre la bossa o peça de roba està en el teu cos. Vols aquella sensació que ella transmet, aquella fragilitat i fortalesa que t’envia un missatge dient-te que tu pots pagar per allò, per tenir una prostituta així de perfecta amb uns complements així de perfectes. A homes i a dones ens han convençut ja per afluixar la cartera, volem d’immediat traslladar-nos a París per protegir amb el nostre sentit capitalista el fred de la noia… I comprem quelcom que en el fons mai tindrem i que mai serà nostre.

Cames decisives

El mes de març és un mes reivindicatiu per les dones. En aquest enllaç s’explica molt bé que aquests reivindicació no és per un únic fet, sinó per una conjuntura d’opressió i manca de drets que s’estava gestant i que tard o d’hora esclataria: http://historiata.wordpress.com/2012/03/08/8-de-marc-dia-internacional-de-la-dona-treballadora/

La Comunitat de Madrid l’ha celebrat “por todo lo alto” amb una campanya de regals per a les dones: galetes artesanals en forma de bossa o cotilla, mascaretes pel cabell, coberts a joc amb terrines, descomptes en llenceria…

En un dia tan assenyalat es continua estereotipant la dona amb activitats vinculades a comprar i cuidar-se… No s’ha animat a les dones a sortir al carrer sense depilar-se i a cridar i saltar, sinó que sota el lema “decisivas” (actividades de sensibilización, sociales y culturales) s’ha ofert una classe gratuïta de zumba, per cremar calories després d’haver-te menjat les galetes en  forma de cotilla…

Per donar un toc positiu a la jornada vull compartir un vídeo que he fet amb les joves del Casal de Sant Just sota el títol “Dóna la Cara per la Dona.” Un treball fet amb molt d’amor, i amb un treball previ que ha servit per reflexionar al voltant dels mites de l’amor romàntic, de la violència masclista, dels rols, del sexisme, etc.

 

I és apassionant treballar amb joves per ensenyar-los una altra visió de les coses, una que no s’empassi tot el que surt a la televisió i a les revistes, un posicionament crític i responsable a la societat en la que conviuen… Perquè la realitat és que el cos de la dona és com un aparador per vendre coses, per demostrar coses… Per exemple, si no semblàvem ja prou primes estan de moda un pantalons esquelet, perquè se’ns vegin bé les costelles, i sinó tenim una altra opció: Cedir a marques parts del teu cos a canvi de diners. Llogues el teu cos a la publicitat. Moltes persones joves de Japó es guanyen així la vida, l’únic requisit és tenir més de 20 persones com a seguidores a les xarxes socials, i anant penjant fotos de les parts on portes els anuncis…

  

Evidentment que cadascú pot fer el que vulgui amb el seu cos, però aquests fets em generen malestar… o és que ja els veig amb la lupa crítica de l’opressió patriarcal… Espero que algun dia el 8 de març no s’hagi de reivindicar res.

Forced to be…

L’altre dia, caminant per l’eixample vaig fer aquesta foto d’una caixa d’un tanga, que estava pel terra i em pregunto? Quin és el cost d’estar sexy, de lluir com la noia de la fotografia? 1’20€? Quin preu ens posen? Per quan ens venen? Què buscava qui ho ha comprat? Ho ha trobat?

Som una mercaderia. Anem amunt i avall, dins i fora de caixes per ser jutjades pel nostre cos. T’has d’adaptar als cànons del moment i del lloc on vius o estàs fotuda. La bellesa es converteix en una imposició, i no en quelcom natural, perquè se sotmet a normes, i per tant, deixa de ser espontània.

A Bulgària, cada primavera te lloc el mercat de núvies. Un mercat que reuneix noies joves per les que es paguen xifres de fins 10.000 euros en època de bonança, però que ara, amb la crisi, les xifres van al voltant dels 2.000. A Bulgària el salari mínim és de 112 euros. Es ven la virginitat i es compra l’honradesa d’aquestes noies pertanyents a les famílies Kalajdzi, d’ètnia gitana per contraure matrimoni amb elles. La prova del mocador es continua fent i es mostra a la fira com a senyal de puresa. Les noies s’han de posar vestits de princesa, maquillar-se i lluir perquè algú es vulgui casar amb elles. És una tradició ancestral en el que les dones no es poden oposar, com a molt arreglar-se lo mínim per no cridar gaire l’atenció i no ser desitjades… Al mercat es canta, es balla, es fa de figureta de botiga pels ulls del comprador ansiós per portar-la a casa i que s’ocupi de netejar-la i de produir infants. Poc a poc, algunes joves s’estan qüestionant que no volen deixar l’escola als 15 per casar-se i fer tasques de la llar, que no se senten bé mentre els envaeixen el cos per demostrar que són dignes. I, també, hi ha nois que afirmen que no volen pagar per tenir parella, que no volen comprar la dona, però això els porta a sortir-se del grup i a enfrontar-se amb la família…

Seguint amb la bellesa com a arma política, estar grassa és bonic a Mauritània. I semblaria un fet estrany tenint en compte les tiranies de la primor, però l’estar grassa també es converteix en una imposició perquè la pràctica del Leblouh, continua vigent. Es tracta de fer engreixar les dones fent-les beure i menjar sense mesura, si cal a la força. Nenes i joves són obligades a engreixar-se perquè així trobin marit. Els homes les prefereixen grasses. Ja que això per ells significa tenir bona salut, ser rica i bella. Just el contrari del que pensem per aquí… A Mauritània una jove prima és una vergonya per la família i ningú es voldrà casar amb ella… Tot i que el govern ha fet campanyes contra aquesta pràctica, existeixen campaments específics per ajudar a engreixar les dones.

 “Les hago comer muchos dátiles, muchísimo couscous y otros alimentos grasosos”, va dir a la BBC Fatematou, una dona de 60 anys que dirigeix un d’aquests campaments a la ciutat d’Atar. “Las hago comer, comer, comer y después beber mucha agua toda la mañana y ya después pueden descansar. Se vuelve a hacer otra vez en la tarde. Así hacemos tres veces al día: mañana, tarde y noche”. A veces as niñas “ lloran y gritan”, aseguró, pero ” al final se acostumbran”. Llegan a pesar entre 60 y 100 kilos. “He visto parir a chiquillas de 10 años. ¡Diez años! Cuando están gordas y bellas, pueden servir bien a sus maridos”…

 

La tradició mauritana diu que el tamany d’una dona indica l’espai que ocupa en el seu cor, així que perquè cap altra dona càpiga al cor d’aquest, han d’estar ben grasses…

Aquí i allà continuem relacionant el greix corporal amb la bellesa, amb l’acceptació externa, amb que es vulguin casar amb tu o no… Pfff…

 

Ens donen pel cul!

Coratge, valor o valentia, una virtut humana que es pot definir com la força de voluntat que pot tenir una persona per a dur a terme una acció, malgrat els entrebancs. Aquests obstacles generen por, el coratge és l’habilitat d’estar per damunt d’aquesta por i perseverar en l’acció que es volia fer. O sigui, l’home de la fotografia ha de tenir coratge per dir a la noia:

-Et queda molt bé aquest vestit!
-Estàs molt maca, et vesteixis com et vesteixis!
-Aquest color t’afavoreix moltíssim!
-Ets meravellosa per dins i per fora!

Hi ha un home que es diu Jorge Pérez i viu a Boston, és graduat al Berklee College Music i és percussionista, entre d’altres coses, de culs. No de culs d’home, sinó de culs de dona. Culs d’un cert tamany, d’una certa textura i sonoritat. Graduar-se per tocar culs, el somni americà, no?

És un dels espectacles musicals més asquerosos que he vist i he sentit mai.

Pertany al grup Pátax que interpreta temes de jazz entre d’altres estils com són, les natges, els tangues, els anus i les tonteries. Un artista sí, un il·luminat que ha pensat que els culs són tambors i que paga (suposo) perquè 4 noies s’ajupin i li donin el cul per ser percussionades, o per cul ionades.

Jo no m’hi hauria prestat a això, per molts diners que m’hagués donat, però visca la llibertat, no? Ningú es pregunta per aquestes 4 dones que treballen d’això, que tot i haver-ho fet conscientment i sense que ningú les obligui (suposo), contribueixen a la cossificació de la dona, una vegada més…

Ens treuen la personalitat, la cara. Ens convertim en pits, culs i panxes. Fins i tot en campanyes més benintencionades com la de “Hazte amigo de Malik” de Médicos Sin Fronteras, jo em pregunto, i la mare d’en Malik què? Quina cara fa? Perquè les seves mans presenten una perfecta manicura, i tal i com em van fer adonar l’altre dia, perquè no té melic? Jo, amb això de “hacerme amigo” no em sento gens identificada, en tot cas seria “amiga”…

Sí, ens poden tocar la fibra sensible i fer-nos regirar el moneder a veure a quina d’aquestes tres coses ens arriba l’economia per evitar, i demanar “el apoyo de personas como tu”, Però, continuem desviant la mirada de la dona, deixem d’exigir responsabilitats a l’Estat, no creem noves polítiques d’acció transformadora, programes d’empoderament de la dona, perquè el VIH/sida es pot evitar molt abans de l’embaràs, en les relacions sexuals amb protecció, calen diners perquè la dona tingui una educació afectiva i sexual de qualitat, per tenir a l’abast mitjans anticonceptius, perquè s’entengui que és un virus que es pot tractar des de fora del cos, quan hi ha una relació sense protecció, i això deu ser més car que els medicament, o menys interessant.

Con 30 euros
Podemos tratar a un bebé para que no contraiga el VIH durante la lactancia.
Con 60 euros
Podemos proporcionar tratamiento antiretroviral a una futura madre seropositiva para que no transmita el virus del sida a su hijo durante el embarazo.
Con 100 euros
Podemos evitar la transmisión del VIH de madre a hijo con el tratamiento completo durante el embarazo, el parto y la lactancia.

I per acabar amb bon gust de boca, anem a ensenyar als nois joves què és la perfecció segons la marca de roba interior JBS, i on es fabriquen els seu calçotets. So, the question is: do you really want this?

Violències 2.0

2 anys! Fa 2 anys que vaig obrir el bloc de Mulier Sapiens (3 de febrer de 2011). És una xifra important per a mi i la meva aventura digital feminista. Moltes reflexions, fotos, comentaris, aportacions que m’han enriquit com a persona i professional, i per això us dono les gràcies!

Vaig començar a escriure en castellà, i un any més tard em vaig retrobar amb la meva llengua materna, el català. Llegint a Chiara Zamboni cobra molt sentit aquesta recuperació, atorgant autoritat a la meva mare per haver-me donat l’ordre simbòlic del pensament, del llenguatge, de la meva manera d’expressar-me al món. He procurat parlar clar, donar visibilitat a coses que em semblaven injustes i que continuaven perpetuant la mirada patriarcal que ens ofega. Encara em queda molt camí per recórrer, però és tan apassionant, tan clarificador, que no sé com aturar-me.

Virginia Woolf, a la seva obra “Una habitació pròpia” reclama els elements necessaris per tal que una dona pugui dedicar-se a l’escriptura: 500 lliures l’any i una habitació pròpia, un espai amb balda a la porta per tancar-te amb tu mateixa i escriure, ser tu mateixa, fer brollar les paraules d’un sortidor lliure de mirades externes. L’habitació pròpia és una reivindicació senzilla però que encara avui, tants anys, després continua essent una utopia per a moltes dones que no poden gaudir d’aquest espai de llibertat. Per mi és un luxe poder seure en una cadira, tenir una taula, fer-me una infusió i posar-me a escriure sense censura. El feminisme literari no és a l’abast de totes, per això és un honor fer servir la meva capacitat de llegir i escriure per expressar-me en aquesta habitació digital que he creat, amb amor, humilitat, ganes de més i esperit crític.

Després d’aquesta reflexió inicio el meu escrit parlant de les violències digitals, d’una altra manera d’exercir control sobre la dona, sobre el seu cos, la seva persona, la seva ànima.

El consell municipal de Bihar, al nord de l’Índia, ha prohibit que les dones facin ús del telèfon mòbil al carrer perquè diuen que fomenta les relacions extramatrimonials i l’adulteri. A les dones que utilitzin el mòbil en un espai públic se’ls posarà multes d’uns 140 euros, a les joves, i de 28 euros a les casades. Un dels homes del consell justifica la mesura al·legant que el telèfon mòbil és un dels principals causants del mal de la societat i que per culpa dels telèfons incrementen les relacions amoroses. Però per què es prohibeix només a les dones?

Un altre exemple, a Arabia Saudí un home pot rebre el següent sms: “La seva esposa ha creuat el control de passaports de l’Aeroport de Riad”. Les autoritats del país estan fent ús de la tecnologia per vigilar les dones ha denunciat l’activista Badriya al Bishr al diari Al Hayat. A la legislació saudí es considera a les dones eternament dependents d’algun home: marit, pare, germà, fill menor… tant és que guanyin els seus propis diners, que tinguin 50 anys… hauran de dependre de la voluntat masculina perquè elles viuen conferides a un estat de Peter Pan imposat que anul·la la seva autonomia i dignitat personal.

Aquest sms són els resultat del programa de serveis electrònics Absher que el Ministeri d’Interior va introduir al país per millorar l’atenció a la ciutadania… o sigui per controlar les dones, vaja. Una forma més de que l’home sigui l’amo virtual de la dona, de que les seves urpes masclistes esgarrapin la llibertat de la dona.

No cal anar tan lluny per trobar altres formes de violència digital. Revisa aquestes preguntes. Et sents identificada?

-La teva parella vigila les publicacions i comentaris que fas a les teves xarxes socials i els utilitza per qüestionar-te o retreure’t alguna cosa?
-Publica fotos teves i t’escriu missatges carinyosos sense la teva aprovació perquè els teus contactes sàpiguen que teniu una relació?
-Busca en el teu perfil evidències d’un engany?
-Busca les contrasenyes per mirar d’entrar als teus perfils i llegir els teus missatges?
-Et revisa el mòbil sense el teu consentiment?
-Et fa comentaris negatius sobre les teves fotos de perfil i et pressiona a que les canviïs?
-Escriu comentaris públics a les xarxes socials per retreure’t alguna cosa?
-T’insisteix perquè li expliquis qui són les persones amb les que apareixes en una foto, i de què us coneixeu?

Respondre “sí” a una o més d’aquestes preguntes és un indicador de violència 2.0. També el patriarcat es manifesta en els espais virtuals, també els mòbils, les xarxes socials són controlades per homes gelosos, insegurs, que no respecten la dona en la seva plenitud i es creuen amos de la seva vida passada, present i futura.

Les TIC han de ser alliberadores, empoderar, ajudar-nos a donar visibilitat de les nostres essències i no una eina que ens sotmeti a la voluntat de l’altre. Ens han de permetre trencar els silencis d’ultraprivadesa de les violències a les cases, posant a la dona en connexió directa amb el món exterior. 

Fotografia mosaic d’algunes fotografies que m’han servit per il·lustrar aquests 2 anys.

“Con la mujer en casa, la revolución se atrasa.”

El president d’Afganistan Hamid Karzai va signar el mes passat una llei que legalitza les violacions dins el matrimoni i prohibeix a les dones que surtin de casa sense el permís exprés del marit. Segons l’ONU, el president no ha tingut en compte ni la mateixa constitució afganesa on es garanteix la igualtat entre dones i homes, ni les advertències d’associacions i activistes a favor dels drets humans. La llei prohibeix que la dona pugui decidir si va al metge, a buscar feina, o a estudiar si el marit ho consenteix. De la mateixa manera, no pot negar-se a tenir relacions sexuals si així ho vol ell. La llei garanteix també que la custòdia dels fills i filles només la tenen els pares i avis (en masculí).

En quin món vivim? Quin món que fa desaparèixer la dona de l’esfera pública, de l’esfera privada, però vol fer-la servir sexualment com un objecte? Què podem fer?

Perquè ens invisibilitzen? Quin problema hi ha? És que hem fet alguna cosa? És que no podem opinar? És que no podem dir que no? És que no s’entén que quan diem no, és que no?

És de l’any passat la notícia que Ikea va publicar un catàleg diferent a Àrabia Saudita esborrant la dona de qualsevol de les imatges interiors, el motiu és que el país té unes normes estrictes pel que fa a la quantitat de pell femenina que es pot veure en una fotografia.

La portaveu d’Ikea Ylva Mangnusson va explicar que el catàleg d’Aràbia el porta una franquícia i que no pertany al mateix grup empresarial, però reconeix que haurien d’haver reaccionat i reconèixer que eliminar la dona del catàleg entra en conflicte amb els valors d’igualtat entre dones i homes que té Ikea. Però també van eliminar del seu web a Rússia una foto que recordava a l’estil de la banda punk Pussy Riot argumentant que la companyia no volia ésser utilitzada com a espai d’agitació de cap tipus. I dic jo, tenint en comte que es publica en 43 països aquest catàleg, no podria ser una bona arma de conscienciació?

Perquè sinó ens passa, que les revistes on sí i tenen espai les dones es redueixen a la cuina… (El Corte Inglés) I com vaig llegir fa uns dies: “Con la mujer en casa, la revolución se atrasa.”

No es pot confiar en algú que sagna 5 dies al mes i no es mor. SOUTH PARK.

Un cap d’una empresa de Noruega obliga les dones a que llueixin una polsera vermella quan tenen la regla. El motiu és que volen saber si està justificat que vagin al bany més sovint. Un informe revela que el 66% de les companyies del país donen una targeta a cada persona per controlar les pauses que fan al bany, fins i tot, han instal·lat càmeres de seguretat als lavabos. És una notícia antiga, però val la pena donar-li visibilitat. Mirant per fòrums per conèixer la reacció de les persones davant de la notícia m’ha sorprès trobar-me comentaris del tipus:

<<No es cuestión de ser machista… ni siquiera de cultura. Es un hecho que os cambia el carácter. Os pegáis atracones de chocolatinas e ibuprofenos… y os volvéis locas. Seguro que te has puesto así porque tienes la regla.Tú deberías llevar la pulsera. Sería por tu bien, de este modo, tus compañeros sabrán cómo tratarte. Fede 01/12/2010, a las 14:03>>

<<A mi me parece mala idea lo del brazalete, me daría asco tener que hablar con una mujer que sé que tiene la regla. Prefiero sospecharlo, nunca saberlo. ¿No os dais cuenta de que equiparar al hombre y a la mujer no hace más que perjudicaros? Con lo bien que podéis estar cuidando los hogares, os empeñáis en intentar llevar la vida que llevamos los hombres. En algún momento esta tendencia cambiará y se volverá a la lógica. La mujer y el hombre SON DIFERENTES. Un Percebe 01/12/2010, a las 15:26>>

<<Yo una vez tuve una experiencia femenina que jamás olvidaré… tuve la regla. Me sentí mujer y fui directo a buscar una chocolatina, una película de Matthew McConaughey y luego me dí un baño relajante con música de Kenny G. Cuál fue mi decepción cuando me dí cuenta que sólo se me había roto el frenillo y estaba sangrando como un descosido. Me desilusioné un poco, pero fue emocionante saber que estaba sintiéndome mujer. EL ZORRO 01/12/2010, a las 15:49 >>

Comentaris d’aquests o de l’estil que “no és necessari que fem servir cap polsera perquè ja fem pudor quan tenim la regla…” em posen de mal humor. Altres coses estranyes relatives a les olors és la crema d’afaitar amb olor a cansalada que la casa “J&D Foods” va posar a la venda dient que ja n’hi ha prou dels homes que fan olor a dona, i assegurant que l’olor de carn a la pell dura hores i és el millor afrodisíac per lligar… Es van esgotar totes les unitats. Recomanen fer-lo servir abans d’una trobada romàntica perquè la cansalada fregida és l’olor més poderós que hi ha…

Jo, mentre segueixen parlant del món de les olors i la feminitat sense tenir-ne ni idea, em diverteixo fent Reglateràpia: Dibuixar a partir de la sang menstrual, una pràctica que em va impactar molt i que he decidit provar. Hi ha una artista, la pintora Vanessa Tiegs, que treballa per desmitificar el tabú que encara avui és la menstruació i ha creat una col·lecció de 88 obres (Mestrala) amb la seva sang. Són molt boniques, i la venda dels originals va destinada a la investigació sobre la ovulació i el cicle menstrual de la Universitat de Columbia Britànica.

El seu nivell és molt alt, i el meu molt valent: He deixat la meva empremta menstrual com a forma de protesta per les polseres vermelles de Noruega i les invisibles d’arreu. És la sang de gener i la meva petjada formant diversos dibuixos que després he completat amb un retolador.