¿Sabes qué es una Kcal?

Publicado: junio 20, 2011 en MULIER SAPIENS
Etiquetas:, , , , ,

Ayer vi Super Size me, un documental de Morgan Spurlock de 2004 en el que experimenta lo que es alimentarse durante 30 días con comida de Mc Donalds. El principal factor que instigó a Spurlock a aventurarse a engullir exclusivamente lo que servían en este establecimiento fue el creciente índice de obesidad presente en los EEUU. Ingiriendo un promedio de 5000 kcal repartidas en las 3 comidas mínimas del día, el protagonista ve alterados rápidamente su estado físico y psicoemocional. En un mes engorda más de 11 kg y le aumenta un 13% el índice de grasa corporal. Pasa de estar sano a tener sobrepeso, mal humor, disfunción sexual y daños graves en el hígado. Morgan Spurlock tardó más de un año en recuperarse.

Descubrí que otro estadounidense, Don Gorka lleva comidas más de 25.000 hamburguesas y sin intención de dejarlo; que las ensaladas de Mc Donalds tienen más azúcar que un Big Mac; y he estado leyendo acerca de una mujer que guardó unas patatas y empezaron a dar signos de descomposición a los 4 años… El documental aborda también la alimentación en los centros escolares que deja mucho que desear sobretodo si se alimenta a la juventud con refrescos, y snack food…

¿Por qué agredemos así a nuestro cuerpo?

Por otro lado, navegando por Internet he encontrado una noticia que saca a la luz un pacto iniciado hace tiempo por dos gemelas de 11 años, Maria y Katy Campbell que decidieron que no querían crecer después de oirle decir a su padre “que estaban creciendo rápido y que pronto echarían caderas… “ Por este desafortunado comentario inició la lucha contra la comida de estas dos jóvenes que 22 años después aún no se han recuperado. No tienen la regla, no tienen pelo, no tienen defensas y coleccionana toda una serie de trastornos graves derivados de la anorexia.

“Maria comenzó a llevar un diario de alimentos en el que anotaba todo lo que comía, el peso y la cantidad del ejercicio que habíamos hecho. Empezamos a saltarnos el desayuno y nadámos varios metros de la piscina por la mañana y hacíamos gimnasia después de la escuela”, revela Katy.

¿Tanta necesidad de control tenemos que la comida llega a controlarnos?

Las fotografías que hay en los buscadores me parecen un tanto retocadas, pero aún así, muchas son las duras imágenes de chicas muy delgadas anónimas y socialmente conocidas que circulan por la red. Los TCA (Trastornos del Comportamiento Alimentario) es un grave problema de la comunidad que parece atribuirse a las modelos pero que es alarmante en personas cada vez más jóvenes que tienen pánico de engordar.


Mientras una parte del mundo se muere porque no tiene comida, otra se muere por no comer o por comer en exceso. ¿Es qué no sabemos encontrar el equilibrio?

¿Tendrán la solución en los EEUU con sus McDonalds cada 2km al cuadrado en Manhattan?

About these ads
comentarios
  1. Malena dice:

    Imágenes impactantes por lo real… No entiendo muchas veces nuestras propias reacciones, amiga, a no ser q “Poderosa dama sea la talla 36″ y poderosa la influencia de páginas web
    q animan a las chicas a hacerse anoréxicas o todo lo contrario, pq tb es “poderoso Don Mconalds”…

    Patologías dignas de estudio y q deberían ser objeto de DEBATE SERIO.

    • Hola Malena!!!
      Nos etiquetan hasta en la ropa… y la autoestima puede subir o bajar según entres en una 36 o en una 42… Hace tiempo dividieron la silueta de la mujer en 3 formas. Como si fueramos objetos, o como si se pudiera englobar el cuerpo femenino en 3 patrones. Me parecen muchas ganas de vender ropa sin criterio…
      ¿Cómo están los ánimos por Madrid?
      Un abrazo de tu amiga, :)

  2. Toni dice:

    Desafortunat el comentari del pare, exagerada la reacció de les noies. No?

    És una bona reflexió la que fas tu sobre com el mal repartiment del menjar al món permet que al primer món fem l’idiota amb els aliments, tant per excés de consum com per defecte.

    Sobre el McDonald’s, naturalment és dolent menjar-ne cada dia, no les hamburgueses en si. S’ha de menjar variat, aquest és el problema. Ara, que anar cada dia al FresCo potser no mata? Potser no.

    I el tema de voler mantenir o aconseguir una determinada línia és el tema de sempre: la pressió de la societat, veure que hi ha gent que aconsegueix aquests cossos i que és desitjada fa que ens obsessionem amb aconseguir-ho nosaltres també malgrat que, si no hi hagués hagut aquesta influència, segurament ens hauria estat igual fer panxeta, no tenir músculs o tenir els pits massa petits o massa grans, per posar uns exemples. Però el cas és que sí que hi ha hagut aquesta influència i és difícil no fer-ne cas.

    • Hola!
      Hi ha un tant per cent elevat de persones que cauen a la malaltia per la modalitat d’Anorèxia Accidental, el que seria un comentari al que no se li hauria de donar importància però que la persona l’integra de tal manera que es creu que és la veritat absoluta. Per exemple: “Què bé t’ha sentat l’estiu, t’has aprimat i tot…” o comentaris de l’estil… la persona relaciona l’estar prima amb l’acceptació externa del propi cos…
      Com bé dius, cal menjar de tot, si només mengéssim enciam tampoc estaríem sans, i tot i que hem de menjar entre 1800 i 2000 kcal al día, si només les mengem a partir d’endrapar xocolata, doncs tampoc…
      Penso que l’important del documental és la reflexió, tot i que s’hi podrien posar moltes altres marques a més del Mc Donalds…
      Muaks!

  3. Mariona14 (la del llibre) dice:

    Hola!
    1er de tot dir que jo vaig veure un documental d’un noi que explicava això, i feia l’esperiment d’anar només a menjar al Mc Donald’s… Al final va acavar amb colesterol, el pes va puixar, entre altres.
    També vaig llegir lo de les 2 noies que van fer el pacte pel comentari del seu pare. Ho vec una mica massa.
    També crec que, això de l’anorexia i la bulimia, pero molt que s’intenti fer pensar a les noies (i també els nois, que hi ha casos de nois) queel pes no importa, que tindre una mica de panxano famal a ningú i que estan bé. Per molt que s’eduqui així, seguiràn havent casos d’anorexia i bulimia, disminuiran, però no es radicaran, perquè a vegades no és una cosa de veure’s gorda i llavors, per aprimar decideixo deixar de menjar o vomitar el menjar, com la majoria de casos, hi ha altres, que es algo lo que t’ho fa fer, alguna cosa que es fica al teu cap.
    He vist un munt de blocs de Ana i Mia que alguns insiten a les noies a fer-ho, un, que em va semblar molt fort el que deia, deia a qui ho estava llegint, que era una VACA que menja hamburgueses, que està gorda i moltes coses més, que si vol acavar com els que mengen hamburgueses (representa, que els que veus al Mc Donald’s tots estan vacas, representa, segons la noia) i deia que l’unica manera de no fer ser una vaca es ser Ana i Mia, que ella ho va descobrir un bloc per casualitat i ho va començar a fer. Hi havia un altre en el que hi havia una carta, que as d’omplir i firmar, en que el que JURAVES ser Ana o Mia, o les 2. Fent pactes i coses així… Elles mateixes es posen volent a la malaltia, m’entre, que altres, no saven com an anat a parar i volen sortir d’aquesta i seguir fent la vida normal.
    Jo tinc una amiga que vol ser bulimia, i que a finals d’aquest mes començarà, jo no vull que ho faixi, i va intentar que ho fessim juntes, però jo al final li vaig dir que no, tinc les meves passions i metes que haig d’aconseguir i això l’únic que farà es que no pugui fer-ho, i a part perquè sé que no ho podré deixar, per molt que vulgui, em costarà molt, i ho faré cada cop més i més vegades al dia. Ho sé per raons personals.
    I bueno, per enrecordar-me dia a dia que això no ho he de fer, tinc aquest bloc comença’t fa poc, si t’hi pots passar si us plau… http://valelapenalucharporti.blogspot.com.es/
    I, quan tornareu a conectar-hos a lo del estenedor? Serán els mateixos horaris? Gràcies^^
    Atentament, Mariona.

    • Hola Mariona!
      Moltes gràcies pel teu comentari! estava de vacances i fins ara no t’he pogut respondre :)
      Em penso que el documental al que et refereixes és el de Super Size Me! A mi em va impactar molt! El menjar escombreries no és sa, però si en mengem dins d’una dieta equilibrada tampoc és tan greu com per haver-se de castigar amb purgues, o amb exercici desmesurat. Vivim en un context social que ens pressiona molt per ésser d’una determinada manera, una manera que no dóna peu a l’autenticitat de cada persona, i vol que tots i totes complim uns cànons impossibles de bellesa irreal i trucada amb programes de retoc d’imatge. Aquest ideal és un negoci, mou molts diners, molt més que missatges del tipus “Sigues tu mateixa, estima’t i punt!” Sempre hi ha darrerre un interès de fer diners, de fer-te sentir que mai arribaràs a ser tan prima, tan maca, tan jove, tan…

      Les persones joves encara ho tenen un xic més complicat perquè estan encara afinançant la seva personalitat i poden ser una mica més vulnerables a aquestes pressions. Per això és important tenir una autoestima alta, sentir-se a gust amb el cos que tenim, cuidar-nos però sense obsessió, perquè tot en excés és dolent, fins i tot alimentar-se només d’enciam i tomàquet.

      L’anorèxia i la bulímia sempre m’han preocupat molt. Vaig tenir la gran sort de poder fer les meves pràctiques de la carrera a l’ACAB que és l’associació contra l’anorèxia i la bulímia: http://www.acab.org. Allà vaig aprendre d’un equip professional meravellós com aquestes malalties poden fer mal físic, i emocional a les persones, i com n’és de difícil sortir-se’n, demanar ajuda i estar envoltada de persones que et recolzen és molt important, però no sempre es compta amb aquest entorn positiu, llavors la cura s’allarga i es fa més dura.

      Ets molt valenta i magnífica per haver creat aquest bloc on ajudes a conscienciar sobre aquests trastorns alimentaris, i per lluitar cada dia com a dona amb aquest missatges externs. Si mires dins teu veuràs la teva bellesa i no hi ha cap crema interna que la pugui fer encara millor!

      Ara em passo pel teu bloc. L’Estenedor no sé encara si canviarà d’horari, estem replantejant el projecte i probablement contestaré els dubtes pel xat del Facebook, però en breu ho sabreu!
      Una abraçada i gràcies de nou!

Deja un comentario

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s